Una vida il·limitada. Virginia Woolf

a l'-faro_virgina-woolf.jpgwoolf.jpg

Virginia Woolf, uns fragments de la seva obra “a el far” per iniciar el nou curs …

“Era un alleujament quan els nens s’anaven al llit. Ara ja no havia de pensar en ningú. Podia ser ella mateixa, existir per si mateixa. I d’això se sentia cada vegada més necessitada últimament: de pensar, bé, ni tan sols de pensar, d’estar callada, d’estar sola. Tot el seu ésser i el seu quefer, expansius, rutilants, esvalotadors, s’esvaïen; i sentia, amb una mena de solemnitat, com s’anava reduint a si mateixa, a un nucli d’ombra que s’insinuava en forma de falca, alguna cosa invisible per als altres.

Encara que seguís asseguda fent punt, en la mateixa postura alçada, ara era quan començava a sentir-se a si mateixa, i tot el seu ésser, havent-se deixat anar de les seves lligadures, era lliure d’emprendre les més insospitades aventures. Quan la vida es submergeix durant un lapse de temps, el camp de l’experiència sembla no tenir límits. I sospitava que a tothom li passaria el mateix que a ella, tots haurien d’haver provat alguna vegada aquesta sensació de que els nostres recursos són il·limitats, haver sentit que la nostra aparença, aquells elements pels quals la gent ens coneix, no són més que puerilitats. A sota d’ells tot és fosc, s’estén, és inescrutablemente profund, però de tant en tant ens elevem a la superfície, i això és el que veuen els altres. El seu horitzó no semblava tenir límits. Allà hi havia la llibertat, allà hi havia la pau, allà estava – i era el que més s’agraïa de tot – una convocatòria conjunta, el descans sobre una plataforma d’estabilitat.

A l’perdre personalitat, perd un la inquietud , la pressa, l’agitació. Fent un alt en el seu treball va mirar cap a fora a la recerca d’aquell feix de llum que venia de el Far, aquella tercera ràfega llarga i uniforme, la seva ràfega.

“És curiós -va pensar – fins a quin punt quan un es fon amb les coses, amb els objectes inanimats – arbres, rierols, flors -, i se sent un expressat per ells, sembla que arriben a convertir-se en el teu propi ésser, notes que et coneixen com si, d’alguna manera, fossin tu mateix, i sents una tendresa irracional cap a ells (mirar cap a la ràfega de llum llarga i uniforme) com cap a la teva persona. “

Compartir:

print

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *